Record i homenatge al Sr. Joaquim Pla i Dalmau
per Ramon Muntada i Artiles
El proppassat dia vuit de desembre moria el senyor Joaquim Pla
i Dalmau a l’edat de vuitanta vuit anys. La Junta de Confraries lamenta el
traspàs d’una persona tant significada i implicada en el costumisme gironí. La
seva aportació també es manifestà en les tradicions en la Setmana Santa
gironina. Pla fou el principal ideòleg, creador i dinamitzador de la processó
tal com avui la coneixem. La seva estima i implicació a la nostra processó,
s’explica per les seves creences religioses, i en bona mesura per l’impacte que
amb dinou anys d’edat li suposà la calamitosa Guerra Civil. En una entrevista
feta el passat 1 de maig de 2003, el Sr. Pla ens deia que: “La guerra civil va
acabar amb totes les tradicions que hi havia a Girona. Durant la guerra es varen
fer malbé tots els elements de la processó: misteris, manaies, passos, creus...
Acabada la contesa es va voler refer la tradició d’un poble netament cristià com
el gironí. Les entitats que ja existien abans de la guerra, varen sobreviure a
dures penes i van passar al capdavant. Encara que espiritualment es va anar
refent el culte i devoció de la Setmana Santa, es palpava la necessitat de
treure la religiositat al carrer per recordar el que es commemorava en aquells
dies i per estimular la curiositat d’altra gent, que potser no s’havia format en
aquelles pràctiques.”
La vivència de les antigues processons de Setmana Santa anà molt lligada a la
primera adolescència de Joaquim Pla. Segons ell: “abans de la guerra, en la
processó de Dijous Sant els armats portaven la capa vermella i acompanyaven la
confraria de la Puríssima Sang, i en la processó del Divendres Sant duien la
capa blava mentre acompanyaven la confraria de la Passió i Mort. Eren les
mateixes persones de Sant Daniel i es vestien d’acord amb el color de la roba
que duia la confraria que sortia a la processó. Tot i que la congregació dels
Dolors no sortia en processó tenia molts congregants i molta projecció
ciutadana”. El senyor Pla coneixia molt bé els antics passos de Setmana Santa
que durant l’any es guardaven desmuntats en una sala de la Confraria de
la Puríssima Sang a l’església del Carme. Ell, que en realitzà molts gravats,
recordava que: “aquelles figures es vestien amb roba i es muntaven a l’estret
carrer de Sant Martí que donava a l’església del Carme. Els personatges feien
certa basarda i es caracteritzaven d’una manera exagerada, de tal manera que es
veia clar quins eren els bons i quins els dolents. Eren molt primitius, però
molt autèntics”.
Acabada la guerra, després de molt de temps sense sortir la processó de
Setmana Santa al carrer, el Sr. Bisbe Dr. Cartañà, féu unificar les dues
processons en una de sola. L’any 1939: “la Setmana Santa va venir just quan a
Girona s’acabà la guerra. No hi havia temps de fer res. No obstant això aquell
any es féu una processó. Tothom va tenir interès que allò tingués
certa consistència de cares al futur. Els qui varen passar davant, foren les
confraries de la Puríssima Sang i la de la Passió i Mort que, com a més
antigues, junt amb la congregació dels Dolors, es varen nodrir de nous adeptes.
La gent jove que s’integrà, els interessava superar la situació i passar pàgina
a diferències que hi havia hagut”. Segons Pla: “el naixement dels manaies es deu
molt a l’estímul i ajuda del Dr. Gironella que era el rector de la parròquia del
Carme i consiliari de la confraria de la Puríssima Sang”, confraria de la qual
depenien els joves manaies. Consegüentment, el primer càstrum es trobava en els
locals d’aquesta confraria. “Per recuperar els passos i la música dels antics
manaies fou necessari consultar al Sr. Mitjà que vivia al carrer de les
Ballesteries. Ell va ensenyar als manies de nova força com calia marcar el pas,
fer l’estrella, tal com es venia fent”. Així doncs, el Sr. Pla fou un dels
vint-i-cinc fundadors que a partir de 1940 s’implicarien i sumarien esforços en
el projecte de recuperar els manaies de Girona. Els manaies feren la
seva primera aparició l’any 1940 abillats amb una indumentària pèssima ja que
les túniques dels manaies d’abans de la guerra havien desaparegut. Per sortir al
carrer: “vàrem llogar uns “trajos” a un guarda-roba de Barcelona que eren
infames perquè no va haver temps ni diners per fer equip propi. Vàrem sortir
vint-i-set manaies que sorprengueren la gent ja que ningú comptava amb la
nostra presència. Allò fou un primer intent de passar ratlla una mica de tot el
que havia passat. No es mirava el carnet de cadascun, els manaies, acollien gent
sobretot jove de tota procedència”.
L’any 1941, amb l’experiència de la primera sortida i amb l’ajuda i aixopluc de
la Confraria de la Puríssima Sang, el manípul anà creixent. Aleshores l’ímpetu i
l’energia dels joves manaies topava amb la confraria que els acollia, de manera
que els manaies se sentien subjectes a un grup de gent gran que els limitava a
llurs projectes. No obstant això, es varen confeccionar noves túniques
i cuirasses sota la supervisió de Josep Maria Solà i Joaquim Pla i comptant amb
la direcció de l’arqueòleg i historiador Dr. Lluís Pericot. El Sr. Pla recorda
que: “varem dissenyar la vestimenta que amb el temps s’aniria renovant i fent-la
una mica més noble. Al principi les cuirasses eren de llauna pintada i després
de llautó molt brunyit”. Amb els anys, els manaies varen augmentar en
número, varen ser una bona colla.
La cada cop més tensa situació entre els confrares féu que el dia nou de
setembre de l’any 1942 s’elegís al Sr. Joaquim Pla i Dalmau com a primer
president dels manaies. A partir d’aquell moment i amb el consentiment
episcopal, els manaies s’independitzarien de la Confraria de la Purísisma Sang i
iniciaren una singladura pròpia.
Tot i constituir-se en Pia Unió, mantingueren el castrum a l’església del Carme
fins l’any 1949 en el què provisionalment estigueren a la casa Sambola del
carrer de la Força, propietat del Sr. Pla per establir-se aquell mateix 1949 als
baixos de la catedral”. Res de tot això hagués estat possible sense
la comprensió i ajuda Dr. Cartañà. Segons Pla: “El Dr. Cartañà va ser un prelat
que va veure les manifestacions de religiositat popular amb molta simpatia. Ell
venia de Tarragona, allí la Setmana Santa sempre es vivia amb molta intensitat i
comptaven per fer-la més lluïda amb uns armats. Ell era un gran bisbe, una
persona excel•lent que va ajudar molt i va comprendre que els manaies de recent
creació no ens volguéssim sotmetre a una confraria ja existent i que volguéssim
tenir personalitat pròpia. El Sr. Bisbe, que era una persona renovadora, va
dotar als manaies d’estructura: primer com a pia unió, i vist que va donar bons
resultats i que tot anava bé es va convertir en confraria i radicà canònicament
a l’altar de la gregoriana a la Catedral”.
Tant la unificació de les processons com la proliferació de noves confraries
comportà la necessitat d’una unió superior que coordinés la processó del Sant
Enterrament. Aquesta seria la Junta de Confraries (1945). El senyor Joaquim Pla
junt amb el Sr. Pere Gibert, foren els primers vocals de la Junta de Confraries
en representació dels manaies. Degut al ressò adquirit, els manaies aconseguiren
un tercer vocal en la persona del centurió Sr. Vicenç Nogué. En la Junta de
Confraries, tot i la diferència d’edat entre els representants dels manaies i la
resta de confraries representades, hi havia molt bon ambient.
Els manaies no només sortien a la processó, sinó que col•laboraren molt en els
encàrrecs i tasques que se’ls encomanava. Entre els anys 40 i 50: “participarem
en el rés del Via Crucis pel camí de les Creus, i per a dur-ho a terme s’utlitzà
la imatge del Sant Crist de la Catedral”. Durant varis anys els manaies feren
acte de presència amb una decúria al pregó de Setmana Santa per guardar
els honors de la gent que seia a la tribuna. El Sr. Pla recorda que: “la
formació estava dreta molta estona i que es va donar més d’un desmai, d’aquí que
varem haver de suprimir-ho”. També l’any 1955, l’ajuntament de l’època encarregà
a la confraria l’organització i execució de la cavalcada de reis el dia 5 de
gener de 1956. D’aquí que el Sr. Pla ideés la indumentària i que
enguany s’acompleixi el cinquantenari de la primera sortida.
Entre els anys quaranta i seixanta, Joaquim Pla no només col•laborà amb els
manaies sinó també que ho féu atenent a les necessitats de la Junta de
Confraries i ajudà les que naixien. Pla respongué a totes les demandes i
encàrrecs de col•laboració amb molt d’entusiasme. Confeccionà i dissenyà molts
elements propis de la processó que encara perduren, gravà imatges en programes
dels manaies i de la Junta de Confraries, dibuixà varis anys cartells de la
Setmana Santa, composà la marxa d’honors dels manaies, confeccionà nombrosos
penons, vestes de confraries com la de Jesús Crucificat, Sant Sepulcre, Jesús i
els nens. A més a més, dissenyà juntament amb Ramon Boix, fins al detall i sense
mirar despeses, l’uniforme de la guàrdia del Sant Sepulcre. El Sr. Pla
també col•laborà en la confecció del vestuari i decorat de l’obra “la Passió”
escrita per Josep Maria Capella i Narcís-Jordi Aragó...
L’abnegada implicació del Sr. Joaquim Pla i Dalmau fou suficient motiu per
nomenar-lo pendonista de la confraria de Jesús crucificat l’any 1962 com a
mostra d’agraïment. Tot i que el Sr. Pla deixà la presidència dels manaies el 6
de desembre de 1964, continuà sempre vinculat a l’entitat fins al punt que l’any
1974 entrà en el Senat dels manaies. No obstant això, a finals dels anys setanta
el Sr. Joaquim Pla seguia la vida de la confraria des d’un segon rengle.
En el moment de l’entrevista, el Sr. Pla feia les següents reflexions:
“L’actual falta de clero, ha ajudat a empobrir el
ritus. Les celebracions de Setmana Santa dels anys cinquanta eren diferents de
les actuals. Ara es va més de dret a la persona. Amb el temps, les
manifestacions públiques han canviat molt. Ara s’atén més la comunicació directa
de la persona amb Déu. Hi ha un aspecte de devoció popular que seria una
llàstima que es perdés.
Desgraciadament, la societat ha canviat molt d’aleshores fins ara. La Setmana
Santa s’ha convertit en un motiu perquè la gent s’escampi i no es commemora el
que s’ha de commemorar. L’allunyament de l’estament eclesiàstic respecte el
sentiment popular porta a una major folklorització”.
La Junta de Confraries, totes les que engloba i Girona en general estem en
deute amb el Sr. Joaquim Pla i Dalmau. Amb aquest text que forma part d’aquest
programa volem correspondre a la gentilesa i generositat que el Sr. Pla sempre
va mostrar vers elles durant tota la seva vida. Gràcies a la seva contagiosa il•lusió
per recuperar,
dinamitzar i millorar les tradicions de Setmana Santa, avui Girona disposa
d’una de les processons més valorades del nostre entorn. Les seves realitzacions
doten, encara ara, la nostra ciutat d’una altra èpica que s’ha manifestat no
només durant la Setmana Santa sinó també en altres actes populars gironins, com
ara la cavalcada de reis, la confecció de gegants pels amics dels gegants,
el disseny del tarlà... La generosa aportació creadora de Pla i Dalmau ha estat
significativa i evident. Ha ajudat a superar el tòpic tan estès de la Girona
deprimida, grisa, trista i humida. Els seus dibuixos han dotat de color la
nostra ciutat que tant ho necessitava, fent la nostra localitat alegre i
atractiva. Les seves contribucions han ajudat a reviscolar la cultura popular
gironina fins el punt que amb els manaies l’hi ha donat una rutilància magnètica
que l’ha transformada en una ciutat viva i plena de llum, farcida de pedres
vives i d’un altre color. La força màgica i il•lusionada del Sr. Joaquim Pla, el
converteix en un homenot gironí que com a ciutadà il•lustre i reputat, mereix
ser recordat donant el seu nom a algun carrer o plaça pública de la
nostra ciutat.
Ramon Muntada i Artiles
Vocal de la Junta de Confraries i Director del CESS
